Com assenyala Bolaños (2000), és la conjunció de l’adoctrinament d’un/a pare/mare “programador/a” i les corresponents contribucions de l’infant per desacreditar el/la pare/mare “diana”. La persona progenitora “alienadora” utilitza totes les possibilitats que li ofereix l’altre/a per presentar al seu fill/a una imatge distorsionada, negativa d’ell/a. Pot distorsionar records, canviar intencionalitats, magnificar fets d’escassa importància, minimitzar actuacions positives de l’altre/a, fins a aconseguir canviar la imatge i els records que l’infant tenia del seu pare/mare i presentar-lo com una persona que no es mereix l’estima ni la relació amb el seu fill/a. En aquest procés s’implica el/la menor fins al punt que després d’un temps exposat a les pressions i manipulacions de persones tan properes, és ell/a mateix/a qui s’atribueix la voluntat única de rebutjar el seu pare/mare i expressa com a pròpies les dificultats que li impedeixen relacionar-s’hi amb normalitat.

Aquest procés d’”alienació”, de programació segons alguns autors, pot portar en els supòsits més greus a denúncies per agressions o abusos sexuals del pare/mare que es vol allunyar.

Entre altres comportaments que es poden identificar en un/a menor immers en aquest trastorn, podem assenyalar els següents:

1. Negativa a relacionar-se amb el/la pare/mare. L’infant es nega fins i tot a realitzar qualsevol activitat que en temps anteriors havia estat satisfactòria per a ell.
2. Absència d’ambivalència, polarització. Per a l’infant hi ha un pare/mare bo i l’altre dolent, sense esquerdes, no pot acceptar cap aspecte positiu del pare/mare alienat/ada, ni pot referir-se a cap bon moment en la seva història amb ell/a. Tanmateix no pot acceptar cap qüestionament del comportament o de les actituds del/de la pare/mare alienador/a, amb el qual s’identifica.
3. Discurs d’adult. Presenta un discurs no adequat per la seva edat amb arguments “deixats” iguals als que fa servir el seu progenitor/a, freqüentment estereotipats, sense que pugui explicar-los ni relacionar-los amb fets viscuts.
4. Temor a la pèrdua de l’amor del pare/mare alienador/a. A vegades vinculació simbiòtica amb aquest/a.
5. Temor al pare/mare alienat/ada sense haver tingut experiències prèvies de violència per part seva.
6. Fenomen del “pensador independent”. Insistència del/de la menor que és ell/a qui es nega a aquesta relació desvinculant la persona progenitora de qualsevol inducció.
7. Generalització del rebuig a la família extensa de la persona rebutjada, encara que fins llavors la relació hagi estat bona.

La persona progenitora alienadora acostuma a presentar-se com a facilitadora de la relació i diposita en el seu fill/a la responsabilitat de relacionar-se amb l’altre/a o no adduint raons pròpies d’ambdós i respecte per part seva de la decisió del/de la menor. Però alhora els seus missatges són contradictoris, exerceix un important control de les activitats que l’infant realitza amb l’altre/a, manifesta temors explícits davant seu, fa comentaris negatius i desvaloritzadors de l’altre/a...
En alguns casos es presenta com a víctima d’una situació injusta, cosa que converteix l’infant en protector del seu pare/mare, havent de posicionar-se a favor d’ell/a i vivint com una traïció qualsevol sentiment positiu que senti cap a l’altre/a.

A la persona progenitora alienada, per la seva part, li costa entendre el canvi d’actitud del seu fill/a, i no sempre les pautes emprades per transmetre-ho són les més adients: generalment vol insistir, fer-li veure que està en un error; a vegades pot culpabilitzar-lo, en altres exterioritza el seu convenciment que és l’altre pare/mare el/la què l’està manipulant; tot això provoca més rebuig en el/la menor.
Comportaments que es troben en els pares/mares “alienadors”:

1. Interferències en el compliment de les visites dels seus fills:
   1. Organitzar activitats molt atractives per als menors en el temps que aquests han d’estar amb l’altre/a.
   2. Impedir-los-hi el contacte telefònic.
   3. Impedir que agafin els regals que aquest/a o la seva família els fan.
   4. Reforçar positivament qualsevol queixa o negativa del/de la menor a fer les visites.
   5. Impedir les visites.
2. Desvalorització de l’altre/a i de qualsevol comentari positiu que l’infant faci respecte a aquell/a.
3. Presentar la nova parella com el seu pare/mare.
4. Negar al/a la pare/mare alienat/ada qüestions relatives a la pàtria potestat: accés a informació escolar o mèdica del seu fill/a, prendre les decisions sense consultar-li.

Cal dir que moltes vegades el/la pare/mare alienador/a no és conscient del mal que aquest comportament està generant en el seu fill/a, sinó que arran de la seva pròpia vivència del conflicte de parella, considera que ha de preservar el/la menor d’una relació que creu negativa. No pot separar la problemàtica de parella del rol de pare/mare que fins aleshores havia realitzat l’altre/a progenitor/a de manera positiva.
Gardner (1998) descriu tres tipus de SAP en funció de la gravetat en què es manifesta:

Lleu: Generalment la relació pare/mare/fill/a es manté tot i que amb queixes intermitents per part del/de la menor. Aquest/a encara es mou en l’ambivalència i pot expressar alguna experiència positiva amb el seu progenitor/a.

Moderat: Les visites es realitzen amb dificultat, els episodis de queixes i enfrontaments del/de la menor son freqüents, augmenta la polarització de l’infant i l’assumpció de la seva responsabilitat en el rebuig del seu pare/mare.

Greu: En la majoria dels casos no es poden realitzar les visites, la relació és inexistent i si es promou pot desencadenar episodis d’agressivitat cap al/a la pare/mare alienat/ada.

Generalment es manifesta en processos de separació conflictius, tot i que de vegades també es pot donar en casos de separacions que en el seu dia s’han realitzat de mutu acord però en les quals posteriorment s’han anat deteriorant les relaciones entre els progenitors. Se situa en el context d’instrumentalització dels infants dins del conflicte de parella. Bowen (1989) parla de triangulació dels menors i altres autors (Wallerstein, 1998) de conflicte de lleialtats.

Si no es pot treballar eficaçment, els efectes sobre l’infant poden ser molt diversos i anirien des de l’ansietat i els pensaments disfuncionals que es generen en ell durant el procés d’alienació, a la dissociació, l’aïllament i els comportaments hostils quan aquest ja s’ha consolidat. En l’adultesa de persones que han estat víctimes d’aquest procés, s’han descrit intensos sentiments de culpabilitat, depressió i necessitat de refer els vincles i reparar la injustícia respecte al/a la progenitor/a alienat/ada.

Pautes d’actuació

Per als professionals que treballem amb famílies en processos de separació o divorci, el contacte amb casos de rebuig important d’un infant respecte a un dels seus progenitors ens planteja serioses dificultats:

Com s’ha dit, el diagnòstic de la SAP no és aplicable quan s’ha valorat existència de maltractament, negligència o abús que poguessin explicar aquests comportaments. Evidentment s’ha de partir del criteri d’exclusió de qualsevol situació de violència patida per l’infant per part del progenitor a qui rebutja i cal una avaluació molt acurada dels/de les professionals especialitzats/ades i que consideri no únicament el/la menor, sinó ambdós progenitors i, si cal, els seus entorns per tal de determinar que el rebuig de l’infant no te una base certa.

D’altra part, la SAP no sempre és unidireccional, podent identificar-se de manera clara una víctima i un alienador, en ocasions l’altre progenitor actua quan pot de la mateixa manera, és a dir, deslegitimant ja sigui des de la queixa victimista o aprofitant també les debilitats de l’altre. Poden ser, doncs, ambdós, pare i mare alienadors simultàniament, amb la qual cosa la pressió sobre l’infant es multiplica, tot i que per raons principalment d’oportunitat majoritàriament preval la figura del progenitor custodi. Darnall (1998) parla d’un procés recíproc en el qual les dues parts queden atrapats en la dinàmica del conflicte.

S’ha de tenir en compte també que la SAP s’emmarca generalment dintre d’un context judicial amb la necessitat de complir uns determinats règims de visites i de les conseqüències que els incompliments o les interferències en relació amb aquests poden comportar,

Es destaca la importància de detectar-ho en una fase primerenca, abans que s’hagi consolidat. En aquest moment la intervenció passaria per treballar amb el/la pare/mare alienador/a i amb el seu entorn si cal, el greu risc de pertorbació emocional del/de la menor que suposen aquestes actuacions i ajudar-los a identificar i separar els aspectes relacionats amb el conflicte de parella i el dret del/de la menor i la importància per la seva estabilitat emocional de gaudir d’una relació al més saludable possible amb ambdós progenitors.
El treball amb l’infant aniria adreçat a legitimar els seus sentiments respecte a pare i mare, a afavorir el temps que passi amb l’alienat/ada, legitimant aquest/a en les seves actuacions i poder anar introduint elements positius de la seva relació amb ell/a de manera que pugui reconstruir la seva història relacional.
El treball amb l’alienat/ada haurà d’anar dirigit a minorar els sentiments de frustració i d’injustícia sobre el que està passant, perquè no culpabilitzi el seu fill/a pel rebuig que mostra i per treballar constructivament per refer la relació amb ell/a.

En aquesta fase és possible i indicada una mediació entre els pares (Bolaños, 2000). Aconseguir una millora en la relació entre pare i mare i una legitimació dels seus rols parentals permetrà un millor pronòstic al treball amb el/la menor.

En els casos greus, no hi ha unanimitat entre els/les professionals respecte al tipus d’intervenció a realitzar.
Gardner (1985), en les seves primeres publicacions, proposava un canvi immediat de custòdia, però en els darrers treballs refereix una etapa de transició en un “domicili pont” i un acompanyament terapèutic en la revinculació de l’infant amb el seu pare/mare alienat. En els casos més greus sosté que no és possible una intervenció terapèutica mantenint el nen sota la custòdia del pare/mare alienador/a perquè continuaria amb el procés de manipulació i d’altra banda les seves actuacions no són indicador d’uns recursos parentals adequats. Hi ha coincidència en molts autors en el fet que en els casos greus és necessària una etapa de suspensió de la relació amb el/la pare/mare alienador/a i un treball terapèutic amb aquest/a.
El treball terapèutic amb el/la pare/mare alienador/a en aquests casos, es planteja molt difícil; en primer lloc, no hi ha una sol·licitud d’intervenció ni generalment consciència que s’ha entrat en un procés patològic; per ell/a, tot el que fa és per al bé de l’infant i presenten importants resistències a qualsevol intervenció terapèutica, que no es pot oblidar, va adreçada precisament al contrari del que ell/a desitja: que el/la fill/a no es relacioni amb l’altre/a progenitor/a.

Algunes consideracions finals

Des de fa un temps, els/les professionals que treballem amb famílies en crisi a causa de la separació o el divorci, anem assistint a una important controvèrsia sobre l’existència de l’anomenada síndrome d’alienació parental o no.

Des dels detractors a l’existència de la SAP s’assenyala que no és una síndrome, atès que no està considerada com a tal en el manual diagnòstic dels trastorns mentals (DSM IV) ni està reconeguda unànimement per la comunitat científica. S’argumenta també que és una altra manera de culpabilització i victimització de la dona en el marc d’un procés de separació i en alguns casos es fa un atac sistemàtic a la persona de Gardner, psiquiatre que la va descriure.

D’altra banda, amb la divulgació de l’existència de la SAP, alguns pares i mares atribueixen majoritàriament a aquesta síndrome els comportaments de rebuig dels i les menors a les visites, evitant una reflexió sobre la pròpia responsabilitat en la qualitat de la relació amb els seus fills i filles, ja sigui per manca d’habilitats parentals o per problemes de rigidesa, agressivitat o altres que han deteriorat aquesta relació.

El cas és que en la pràctica diària es detecten amb certa freqüència problemàtiques de rebuig de menors vers els seus pares i mares, algunes vegades explicables per la pròpia experiència negativa del/de la menor en la relació anterior amb el/la pare/mare rebutjat/ada i altres en les quals s’observen importants components d’inducció en el comportament de l’infant.

Que aquestes manifestacions comportamentals es considerin que constitueixen una síndrome o no, és d’importància relativa, ja que el patiment que s’observa en els infants és igual de profund independentment del nom tècnic que li posem. No estem parlant d’una patologia individual, sinó d’un problema relacional en el qual hi ha diversos/diverses protagonistes implicats amb un important patiment de tots/totes ells/elles. L’important nombre de professionals de reconegut prestigi d’arreu del món que han estudiat i treballat el tema, l’avalen.

No es tracta d’una problemàtica associada al gènere i, per tant, no és un atac més contra les mares. El fet que fins ara s’ha considerat majoritàriament la mare com a persona inductora del rebuig i el pare com a víctima alienada té a veure que fins ara la gran majoria de custòdies eren les mares i generalment està associat a la persona que té la custòdia del/de la menor i que, per tant, té més poder i més possibilitats d’exercir certa pressió sobre el/la fill/a. Progressivament, amb l’augment de custòdies paternes, també s’estan donant casos de rebuig induït per pares i d’actituds interferidores de la relació amb la mare no custòdia.

Els efectes observats d’aquestes actuacions són altament negatius per als menors, provocant, en els casos més greus, importants disfuncions i, en ocasions, patologies de pronòstic incert i constituint un maltracte psicològic a l’infant per part de qui més l’hauria de protegir.

Caldria un aprofundiment en el treball tècnic i una dedicació de recursos a la implantació i la millora de programes terapèutics per tal de poder aconseguir una bona vinculació amb el/la progenitor/a alienat/ada, evitant en la mesura que sigui possible el llarg temps de suspensió de la relació amb el/la pare/mare alienador/a que es proposa actualment i que provoca important patiment en els menors.

Finalment, destacar la importància de la mediació com a recurs per a la pacificació dels conflictes generats en els processos de separació i divorci i, per tant, com a mitjà de prevenció d’aquestes situacions.

Núria Calderer
Psicòloga-mediadora

Bibliografia relacionada

Bolaños Cartujo, I. “Estudio descriptivo del Síndrome de Alienación Parental en casos de separación y divorcio”, Tesi doctoral. UAB, 2000.

Bone, J. M. i Walsh, M. R. Parental Alienation Syndrome: how to detect it and what to do about it. 1999.

Brandes, Joel R. Alienación Parental. New York: Law Journal, març 2000.

Darnall, D. Consecuencias del PAS sobre los niños y sobre el padre alienado. 1998a.

Gardner, R. A. The Parental Alienatios Syndrome. 2d Edition, Addendum I, 1998.
Lund, M. "A therapist's view of parental alienation syndrome". Family and Conciliation Courts Review; 33, 1995.
Saposnek, D. T. Mediating Child Custody Disputes. Jossey Bass, 1983.

Wallerstein, J. i Kelly, J. Padres e hijos después del divorcio. Barcelona: Vergara, 1988.

Com assenyala Bolaños (2000), és la conjunció de l’adoctrinament d’un/a pare/mare “programador/a” i les corresponents contribucions de l’infant per desacreditar el/la pare/mare “diana”. La persona progenitora “alienadora” utilitza totes les possibilitats que li ofereix l’altre/a per presentar al seu fill/a una imatge distorsionada, negativa d’ell/a. Pot distorsionar records, canviar intencionalitats, magnificar fets d’escassa importància, minimitzar actuacions positives de l’altre/a, fins a aconseguir canviar la imatge i els records que l’infant tenia del seu pare/mare i presentar-lo com una persona que no es mereix l’estima ni la relació amb el seu fill/a. En aquest procés s’implica el/la menor fins al punt que després d’un temps exposat a les pressions i manipulacions de persones tan properes, és ell/a mateix/a qui s’atribueix la voluntat única de rebutjar el seu pare/mare i expressa com a pròpies les dificultats que li impedeixen relacionar-s’hi amb normalitat.

Aquest procés d’”alienació”, de programació segons alguns autors, pot portar en els supòsits més greus a denúncies per agressions o abusos sexuals del pare/mare que es vol allunyar.

Entre altres comportaments que es poden identificar en un/a menor immers en aquest trastorn, podem assenyalar els següents:

1. Negativa a relacionar-se amb el/la pare/mare. L’infant es nega fins i tot a realitzar qualsevol activitat que en temps anteriors havia estat satisfactòria per a ell.
2. Absència d’ambivalència, polarització. Per a l’infant hi ha un pare/mare bo i l’altre dolent, sense esquerdes, no pot acceptar cap aspecte positiu del pare/mare alienat/ada, ni pot referir-se a cap bon moment en la seva història amb ell/a. Tanmateix no pot acceptar cap qüestionament del comportament o de les actituds del/de la pare/mare alienador/a, amb el qual s’identifica.
3. Discurs d’adult. Presenta un discurs no adequat per la seva edat amb arguments “deixats” iguals als que fa servir el seu progenitor/a, freqüentment estereotipats, sense que pugui explicar-los ni relacionar-los amb fets viscuts.
4. Temor a la pèrdua de l’amor del pare/mare alienador/a. A vegades vinculació simbiòtica amb aquest/a.
5. Temor al pare/mare alienat/ada sense haver tingut experiències prèvies de violència per part seva.
6. Fenomen del “pensador independent”. Insistència del/de la menor que és ell/a qui es nega a aquesta relació desvinculant la persona progenitora de qualsevol inducció.
7. Generalització del rebuig a la família extensa de la persona rebutjada, encara que fins llavors la relació hagi estat bona.

La persona progenitora alienadora acostuma a presentar-se com a facilitadora de la relació i diposita en el seu fill/a la responsabilitat de relacionar-se amb l’altre/a o no adduint raons pròpies d’ambdós i respecte per part seva de la decisió del/de la menor. Però alhora els seus missatges són contradictoris, exerceix un important control de les activitats que l’infant realitza amb l’altre/a, manifesta temors explícits davant seu, fa comentaris negatius i desvaloritzadors de l’altre/a...
En alguns casos es presenta com a víctima d’una situació injusta, cosa que converteix l’infant en protector del seu pare/mare, havent de posicionar-se a favor d’ell/a i vivint com una traïció qualsevol sentiment positiu que senti cap a l’altre/a.

A la persona progenitora alienada, per la seva part, li costa entendre el canvi d’actitud del seu fill/a, i no sempre les pautes emprades per transmetre-ho són les més adients: generalment vol insistir, fer-li veure que està en un error; a vegades pot culpabilitzar-lo, en altres exterioritza el seu convenciment que és l’altre pare/mare el/la què l’està manipulant; tot això provoca més rebuig en el/la menor.
Comportaments que es troben en els pares/mares “alienadors”:

1. Interferències en el compliment de les visites dels seus fills:
   1. Organitzar activitats molt atractives per als menors en el temps que aquests han d’estar amb l’altre/a.
   2. Impedir-los-hi el contacte telefònic.
   3. Impedir que agafin els regals que aquest/a o la seva família els fan.
   4. Reforçar positivament qualsevol queixa o negativa del/de la menor a fer les visites.
   5. Impedir les visites.
2. Desvalorització de l’altre/a i de qualsevol comentari positiu que l’infant faci respecte a aquell/a.
3. Presentar la nova parella com el seu pare/mare.
4. Negar al/a la pare/mare alienat/ada qüestions relatives a la pàtria potestat: accés a informació escolar o mèdica del seu fill/a, prendre les decisions sense consultar-li.

Cal dir que moltes vegades el/la pare/mare alienador/a no és conscient del mal que aquest comportament està generant en el seu fill/a, sinó que arran de la seva pròpia vivència del conflicte de parella, considera que ha de preservar el/la menor d’una relació que creu negativa. No pot separar la problemàtica de parella del rol de pare/mare que fins aleshores havia realitzat l’altre/a progenitor/a de manera positiva.
Gardner (1998) descriu tres tipus de SAP en funció de la gravetat en què es manifesta:

Lleu: Generalment la relació pare/mare/fill/a es manté tot i que amb queixes intermitents per part del/de la menor. Aquest/a encara es mou en l’ambivalència i pot expressar alguna experiència positiva amb el seu progenitor/a.

Moderat: Les visites es realitzen amb dificultat, els episodis de queixes i enfrontaments del/de la menor son freqüents, augmenta la polarització de l’infant i l’assumpció de la seva responsabilitat en el rebuig del seu pare/mare.

Greu: En la majoria dels casos no es poden realitzar les visites, la relació és inexistent i si es promou pot desencadenar episodis d’agressivitat cap al/a la pare/mare alienat/ada.

Generalment es manifesta en processos de separació conflictius, tot i que de vegades també es pot donar en casos de separacions que en el seu dia s’han realitzat de mutu acord però en les quals posteriorment s’han anat deteriorant les relaciones entre els progenitors. Se situa en el context d’instrumentalització dels infants dins del conflicte de parella. Bowen (1989) parla de triangulació dels menors i altres autors (Wallerstein, 1998) de conflicte de lleialtats.

Si no es pot treballar eficaçment, els efectes sobre l’infant poden ser molt diversos i anirien des de l’ansietat i els pensaments disfuncionals que es generen en ell durant el procés d’alienació, a la dissociació, l’aïllament i els comportaments hostils quan aquest ja s’ha consolidat. En l’adultesa de persones que han estat víctimes d’aquest procés, s’han descrit intensos sentiments de culpabilitat, depressió i necessitat de refer els vincles i reparar la injustícia respecte al/a la progenitor/a alienat/ada.

Pautes d’actuació

Per als professionals que treballem amb famílies en processos de separació o divorci, el contacte amb casos de rebuig important d’un infant respecte a un dels seus progenitors ens planteja serioses dificultats:

Com s’ha dit, el diagnòstic de la SAP no és aplicable quan s’ha valorat existència de maltractament, negligència o abús que poguessin explicar aquests comportaments. Evidentment s’ha de partir del criteri d’exclusió de qualsevol situació de violència patida per l’infant per part del progenitor a qui rebutja i cal una avaluació molt acurada dels/de les professionals especialitzats/ades i que consideri no únicament el/la menor, sinó ambdós progenitors i, si cal, els seus entorns per tal de determinar que el rebuig de l’infant no te una base certa.

D’altra part, la SAP no sempre és unidireccional, podent identificar-se de manera clara una víctima i un alienador, en ocasions l’altre progenitor actua quan pot de la mateixa manera, és a dir, deslegitimant ja sigui des de la queixa victimista o aprofitant també les debilitats de l’altre. Poden ser, doncs, ambdós, pare i mare alienadors simultàniament, amb la qual cosa la pressió sobre l’infant es multiplica, tot i que per raons principalment d’oportunitat majoritàriament preval la figura del progenitor custodi. Darnall (1998) parla d’un procés recíproc en el qual les dues parts queden atrapats en la dinàmica del conflicte.

S’ha de tenir en compte també que la SAP s’emmarca generalment dintre d’un context judicial amb la necessitat de complir uns determinats règims de visites i de les conseqüències que els incompliments o les interferències en relació amb aquests poden comportar,

Es destaca la importància de detectar-ho en una fase primerenca, abans que s’hagi consolidat. En aquest moment la intervenció passaria per treballar amb el/la pare/mare alienador/a i amb el seu entorn si cal, el greu risc de pertorbació emocional del/de la menor que suposen aquestes actuacions i ajudar-los a identificar i separar els aspectes relacionats amb el conflicte de parella i el dret del/de la menor i la importància per la seva estabilitat emocional de gaudir d’una relació al més saludable possible amb ambdós progenitors.
El treball amb l’infant aniria adreçat a legitimar els seus sentiments respecte a pare i mare, a afavorir el temps que passi amb l’alienat/ada, legitimant aquest/a en les seves actuacions i poder anar introduint elements positius de la seva relació amb ell/a de manera que pugui reconstruir la seva història relacional.
El treball amb l’alienat/ada haurà d’anar dirigit a minorar els sentiments de frustració i d’injustícia sobre el que està passant, perquè no culpabilitzi el seu fill/a pel rebuig que mostra i per treballar constructivament per refer la relació amb ell/a.

En aquesta fase és possible i indicada una mediació entre els pares (Bolaños, 2000). Aconseguir una millora en la relació entre pare i mare i una legitimació dels seus rols parentals permetrà un millor pronòstic al treball amb el/la menor.

En els casos greus, no hi ha unanimitat entre els/les professionals respecte al tipus d’intervenció a realitzar.
Gardner (1985), en les seves primeres publicacions, proposava un canvi immediat de custòdia, però en els darrers treballs refereix una etapa de transició en un “domicili pont” i un acompanyament terapèutic en la revinculació de l’infant amb el seu pare/mare alienat. En els casos més greus sosté que no és possible una intervenció terapèutica mantenint el nen sota la custòdia del pare/mare alienador/a perquè continuaria amb el procés de manipulació i d’altra banda les seves actuacions no són indicador d’uns recursos parentals adequats. Hi ha coincidència en molts autors en el fet que en els casos greus és necessària una etapa de suspensió de la relació amb el/la pare/mare alienador/a i un treball terapèutic amb aquest/a.
El treball terapèutic amb el/la pare/mare alienador/a en aquests casos, es planteja molt difícil; en primer lloc, no hi ha una sol·licitud d’intervenció ni generalment consciència que s’ha entrat en un procés patològic; per ell/a, tot el que fa és per al bé de l’infant i presenten importants resistències a qualsevol intervenció terapèutica, que no es pot oblidar, va adreçada precisament al contrari del que ell/a desitja: que el/la fill/a no es relacioni amb l’altre/a progenitor/a.

Algunes consideracions finals

Des de fa un temps, els/les professionals que treballem amb famílies en crisi a causa de la separació o el divorci, anem assistint a una important controvèrsia sobre l’existència de l’anomenada síndrome d’alienació parental o no.

Des dels detractors a l’existència de la SAP s’assenyala que no és una síndrome, atès que no està considerada com a tal en el manual diagnòstic dels trastorns mentals (DSM IV) ni està reconeguda unànimement per la comunitat científica. S’argumenta també que és una altra manera de culpabilització i victimització de la dona en el marc d’un procés de separació i en alguns casos es fa un atac sistemàtic a la persona de Gardner, psiquiatre que la va descriure.

D’altra banda, amb la divulgació de l’existència de la SAP, alguns pares i mares atribueixen majoritàriament a aquesta síndrome els comportaments de rebuig dels i les menors a les visites, evitant una reflexió sobre la pròpia responsabilitat en la qualitat de la relació amb els seus fills i filles, ja sigui per manca d’habilitats parentals o per problemes de rigidesa, agressivitat o altres que han deteriorat aquesta relació.

El cas és que en la pràctica diària es detecten amb certa freqüència problemàtiques de rebuig de menors vers els seus pares i mares, algunes vegades explicables per la pròpia experiència negativa del/de la menor en la relació anterior amb el/la pare/mare rebutjat/ada i altres en les quals s’observen importants components d’inducció en el comportament de l’infant.

Que aquestes manifestacions comportamentals es considerin que constitueixen una síndrome o no, és d’importància relativa, ja que el patiment que s’observa en els infants és igual de profund independentment del nom tècnic que li posem. No estem parlant d’una patologia individual, sinó d’un problema relacional en el qual hi ha diversos/diverses protagonistes implicats amb un important patiment de tots/totes ells/elles. L’important nombre de professionals de reconegut prestigi d’arreu del món que han estudiat i treballat el tema, l’avalen.

No es tracta d’una problemàtica associada al gènere i, per tant, no és un atac més contra les mares. El fet que fins ara s’ha considerat majoritàriament la mare com a persona inductora del rebuig i el pare com a víctima alienada té a veure que fins ara la gran majoria de custòdies eren les mares i generalment està associat a la persona que té la custòdia del/de la menor i que, per tant, té més poder i més possibilitats d’exercir certa pressió sobre el/la fill/a. Progressivament, amb l’augment de custòdies paternes, també s’estan donant casos de rebuig induït per pares i d’actituds interferidores de la relació amb la mare no custòdia.

Els efectes observats d’aquestes actuacions són altament negatius per als menors, provocant, en els casos més greus, importants disfuncions i, en ocasions, patologies de pronòstic incert i constituint un maltracte psicològic a l’infant per part de qui més l’hauria de protegir.

Caldria un aprofundiment en el treball tècnic i una dedicació de recursos a la implantació i la millora de programes terapèutics per tal de poder aconseguir una bona vinculació amb el/la progenitor/a alienat/ada, evitant en la mesura que sigui possible el llarg temps de suspensió de la relació amb el/la pare/mare alienador/a que es proposa actualment i que provoca important patiment en els menors.

Finalment, destacar la importància de la mediació com a recurs per a la pacificació dels conflictes generats en els processos de separació i divorci i, per tant, com a mitjà de prevenció d’aquestes situacions.

Núria Calderer
Psicòloga-mediadora

Bibliografia relacionada

Bolaños Cartujo, I. “Estudio descriptivo del Síndrome de Alienación Parental en casos de separación y divorcio”, Tesi doctoral. UAB, 2000.

Bone, J. M. i Walsh, M. R. Parental Alienation Syndrome: how to detect it and what to do about it. 1999.

Brandes, Joel R. Alienación Parental. New York: Law Journal, març 2000.

Darnall, D. Consecuencias del PAS sobre los niños y sobre el padre alienado. 1998a.

Gardner, R. A. The Parental Alienatios Syndrome. 2d Edition, Addendum I, 1998.
Lund, M. "A therapist's view of parental alienation syndrome". Family and Conciliation Courts Review; 33, 1995.
Saposnek, D. T. Mediating Child Custody Disputes. Jossey Bass, 1983.

Wallerstein, J. i Kelly, J. Padres e hijos después del divorcio. Barcelona: Vergara, 1988.